Díptic sobre el moviment

La pràctica passada va tractar sobre el moviment i la educació... És educatiu el moviment? O tal volta no és educatiu? Ací vos deixe el nostre díptic que conte tant textos que podem trobar al bloc de classe com les nostres reflexions sobre eixos temes.

És o no és educatiu el moviment?

Com es justifica el caràcter educatiu del moviment? D'altra banda, com no es justifica el caràcter educatiu del moviment? Aquestes són les dues preguntes que se'ns han plantejat avui en classe.

En la meua opinió, quan parlem de l'educació física, normalment pensem en la gimnàstica, l'expressió, els jocs, esports... i totes aquestes activitats que es relacionen amb el moviment. La qüestió és, tenen valor educatiu? Tal com diuen Devís i Peiró, en la pràctica d'activitats físiques s'ha tindre una idea de què es vol aconseguir amb elles, es a dir, amb quina intencionalitat es duen a terme i per a aconseguir quins beneficis. Del contrari, tal volta podria haver aprenentatge (com en moltes situacions de la nostra vida) però no precisament educació. És per això que la justificació assumeix un paper fonamental en la educació pròpiament dita.

Trobem tres grans teories que es decanten a favor del valor educatiu del moviment:

L'educació de lo físic. En aquesta teoria, Herbert Spencer dona molta importància a les activitats físiques en l'educació. A més, afirma que la primera condició en la vida és la de ser "un bon animal" i que la prosperitat de la nació està en mans de formar "bons animals". Centra l'ensenyança en lo merament corporal. 

En canvi, autors com Rufino Blanco y Sánchez volen anar més enllà del desenvolupament corporal i conferir a l'educació física altres objectius intel·lectuals, morals i estètics. Cada exercici físic ha de requerir algun tipus d'operació intel·lectual i algun propòsit de voluntat. El desenvolupament i l'aplicació d'aquestes idees van crear una nova justificació: la que entenia la matèria com "L'educació a través de lo físic". Des d'aquesta perspectiva, es centren en les respostes emocionals, les relacions personals, els comportaments de grup, aprenentatges mentals, socials, estètics, etc. dels que s'ha de preocupar l'educació física.

No obstant això, Arnold, 1991, ofereix una nova estructura conceptual per a l'educació física, basada en el valor intrínsec del coneixement teòric i pràctic. Així mateix, apareixen tres dimensions interrelacionades: la educació sobre el moviment, l'educació a través del moviment i l'educació en moviment.

La primera es basa en la formació que reben els que apliquen les activitats esportives sobre els demés, amb diferents disciplines com la kinesiologia o la biomecànica. La segona es basa en els valors extrínsecs indirectament associats al moviment, com la moral o la salut. Es tracta de la dimensió relacionada amb les dos grans justificacions anteriors. En canvi, la tercera està relacionada amb els valors intrínsecs als continguts de l'educació física. Es tracta del coneixement pràctic que només es pot aconseguir amb una participació activa en moviment, basada en l'experiència. "Saber com" dur a terme les tasques, com per exemple fer abdominals.

Per contra, també cal explicar les situacions en les que "no son o no existeixen" valors educatius en l'educació física:

Com hem dit abans, el valors educatius dels continguts no es troben en ells mateixos, si no en la valoració que nosaltres els assignem. Per tant, hi ha que tindre clares les intencions amb les quals volem ensenyar nosaltres, amb el propòsit de tindre una finalitat educativa: la que nosaltres desitgem.

Si parlem per exemple dels jocs que es realitzen a les escoles (o on siga) i dels esports, sembla que es done per sabut que transfereixen valors positius com el companyerisme, el respecte i més, però, realment, és molt difícil que poguem assegurar que un contingut transfereix sols els valors que nosaltres desitgem sense centrar-mos en aconseguir-ho. És a dir, un joc escolar també pot ser excloent, sexista, gens plaenter, etc. Així mateix,  un esport també pot transmetre valors no desitjables, degut a les interrelacions que es donen. Per tant, s'hauran de buscar estratègies metodològiques i altres aspectes per a que puguen promou-re's els valors que nosaltres desitgem.

No obstant això, tal com diu Arnold, sempre deurà realitzar-se en condicions moralment acceptables (no fer mal al participants, tindre respecte cap a les persones, cumplir el principi ètic de benificiència i no maleficiència), si no, no serà una activitat educativa. D'altra banda, tampoc ho seria si la seua pràctica s'oposa als objectius de la professió de l'educació física (no poder argumentar que els jocs o els esports són bons per a la salut, si no que resulten contraris a ella), entre altres.

Els zoquetes i l'educació

Avui, després del «collage» d'idees a partir de la lectura del llibre del que ja he parlat anteriorment, hem fet una posada en comú sobre les dues qüestions següents: A qui serveix l'educació? Què és un «zoquete» en l'educació física?

Les respostes cap a aquestes preguntes poden ser múltiples. En la meua opinió, la educació serveix a tot el món: homes, dones, xiquets, joves, adults... A més, crec que es pot considerar una font de principis i valors dins d'una societat, que millora pel que fa al benestar, a les condicions de vida, etc. conforme millora l'educació dels seus integrants. Però, serveix a tots per igual? Jo diria que no. A pesar de veure difícil la possibilitat de que algú es mantinga en un nivell zero «d'educació», aquesta no combina amb tots per igual. Des del meu punt de vista, servirà de millor manera a aquells que realment en vulguen traure profit i actuarà de diferent forma en aquells amb condicions menys idònies per conviure amb l'educació.

D'altra banda, pel que fa al «zoquete» de l'educació física, per a mi no deuria considerar-se així a aquelles persones que no tenen totes les capacitats per a realitzar correctament una activitat com una treta de voley, un llançament de tir lliure o marcar un gol de penal. És cert que pot ser la seua capacitat d'aprenentatge i eficàcia d'aquestes tasques siga reduïda però, en la meua opinió, serà més «cap de suro» aquell que simplement no vulga ni intentar-ho o que tinga una actitud incorrecta cap a la realització de la tasca. Pel contrari, una persona que s'esforce i tracte de millorar alguna cosa que no li surt, es podria considerar menys «zoquete» que l'alumne passota, que prefereix estar assegut sense fer res, fent-se el malalt, posant excuses, etc. i tot per no tindre ganes, alhora que els demés tracten de realitzar la feina correctament. Aquestos són, per a mi, els autèntics «zoquetes» de l'educació física.

Mal de escuela

Fa tant sols uns minuts que he acabat l'últim capítol del llibre «Mal de escuela», de Daniel Pennac.

He de dir que al igual que a molts dels meus companys, en un primer moment em va parèixer estrany el fet de tindre una lectura obligatòria en una assignatura de segon de grau. No obstant això, ara mateix m'alegre d'aquesta «proposta», ja que si no probablement mai haguera llegit aquest llibre.

En primer lloc diré que no soc molt aficionat a la lectura, encara que m'agradaria ser-ho, i rarament aconseguisc que un llibre m'enganxe des d'un primer moment. És més, per moltes ganes que li pose, quasi sempre trobe alguna cosa que em sembla més divertida; tal volta soc... un «zoquete» de la lectura? Pot ser.

Aquest llibre però, el vaig començar amb ganes. Crec que per als lectors, sentir-se identificat amb el llibre o amb algun personatge és un al·licient per a atrau-re'ls cap a la lectura i aquest va ser el meu cas. No mai m'he sentit un «zoquete» (tal com diu Pennac) en l'escola, però tal volta sí en altres aspectes.

Així doncs, l'obra m'ha fet tornar al meu passat; a voltes, inclús deixava el llibre uns instants pels records que em venien al cap de la meua etapa escolar. Tot això m'ha fet reflexionar. Daniel es defineix en el llibre com un mal estudiant, una persona incapaç de trau-re'n profit de l'escola i de l'educació però que finalment, amb l'ajuda de certes persones, canvia per complet fins al punt d'acabar sent ell el professor que ajuda als seus volguts «zoquetes». Crec que tots en la nostra en vida ens hem sentit així, tal volta frustrats, desmotivats o tristos al pensar que no valem per a fer alguna cosa.

És en aquesta situació quan moltes vegades es necessita un poc d'ajuda. Una persona frustrada no veu més allà dels seus errors, i pensa que no es capaç de corregir-los. Pennac ens posa com a exemple la ortografia dels seus alumnes, que es senten incapaços de fer un dictat com cal, creuen que no poden completar amb èxit la tasca i per això accepten el seu «cero». No obstant això, ell aconsegueix que superen el seu temor i finalment abandonen eixa etapa.

El meu cas no va ser igual, però sí semblant. Vaig tindre un professor que em va motivar i em va donar ganes d'estudiar, aprendre i deixar de ser un «zoquete», ja que tots som uns «zoquetes» fins que ens proposem no ser-ho, i encara així probablement ho som.

Aquest llibre m'ha fet reflexionar i trau-re idees com aquesta. A més, junt a la meua experiència, he acabat per donar-me conter que l'educació depèn en primera instancia de qui i com ens eduquen, i que a pesar de tindre professors bons i professors roïns, em de saber aprendre de tots en mesura de lo possible. Considere molt important en l'educació no sols els pares, professors, etc., si no també els entrenadors, els amics o la pròpia societat. Tots ells influiran en la nostra vida. No obstant això, la primera barrera que crec que cal superar per a aconseguir els nostres objectius i ser el que volem ser, som nosaltres mateixos.

Què és educar?

Què és educar? Se'ns planteja ací un concepte difícil de tractar, al meu punt de vista. Com he fet altres voltes, m'agrada buscar, de primeres, el significat de la paraula de la qual vull parlar. Segons el diccionari, la paraula educar respon a «Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat». D'aquesta definició, el primer que s'extrau és que educar és un procés de formació de les persones, en el qual es desenvolupa la seua personalitat. Però, és necessari aquest procés? Segons Savater, per a adquirir el que ell anomena com «l'estatura humana» no sols hi ha que nàixer; no és un tema sols genètic, si no que també s'ha d'aprendre, a través de processos com la educació o la convivència social.

(mariagalanmartinfotografia.blogspot.com.es)

Així doncs, en l'educació actual, qui forma part d'aquest procés? Als dos anys, o inclús abans, molts xiquets ja acudeixen a centres on passen el matí amb un mestre/a i més xiquets. A l'edat de quatre o cinc anys, es passa al col·legi, on el mestre/a s'encarrega d'iniciar-los, poc a poc, en aquest procés que hem anomenat educació. No obstant això, un dels factors més determinants d'aquesta educació, a banda el dels mestres, són els propis xiquets. Es més, a voltes inclús són els propis xiquets els que acaben ensenyant als pares o als avis, com per exemple en l'ús de noves tecnologies. Que vull dir amb açò? Que per a mi, l'educació, o educar, no és simplement allò que es fa, o s'intenta fer als col·legis, instituts o universitats, si no que és un procés que te que veure amb molts altres factors com la família, la societat, etc. Abans, fa molts anys, no existien els centres educatius, i les persones s'instruïen; tal volta no formulaven lleis físiques ni sabien resoldre una equació de segon grau, però aprenien a viure.

Amb tot açò no estic volent dir que no facen falta tots aquells professionals amb que ara comptem per a la educació de les persones. Crec que, a banda dels factors anomenats anteriorment, són un pilar fonamental de la vida, ja que es preocupen verdaderament per la formació de les persones. En el fons, cadascú ve determinat per la seua manera de ser, segons com l'han educat i tot el que ha aprés: els seus comportaments, els seus hàbits, tot té una mateixa relació amb aquest procés. Per tant, sí que són necessaris totes aquestes persones, possiblement cada volta millor preparades, gràcies als avanços que es produeixen.

En conclusió, per a mi educar és un procés en el qual intervenen molts factors: tant els mestres, els professors, els pares, la família, la societat, els amics o el propi individu; serà la barreja de tots aquests elements, els que ens conduïsquen a una bona educació com a persones.

Principis de procediment

En la classe d'avui se'ns ha plantejat una pregunta que pot dur a diverses opinions.

¿Què m'agradaria que passés sempre en classe? Per què?

En primer lloc crec que allò fonamental quan parlem d'una classe, en l'àmbit de l'educació, és el d'aprendre. Tal volta aquest seria per a mi l'objectiu fix, allò imprescindible. No obstant això, m'agradaria que passaren més coses. Tant si em pose en el paper de professor, com d'alumne, em semblaria magnífic que tots junts formarem part de la classe, és a dir, que hi hagués una participació activa per part de tots, col·laborant uns amb altres, aportant opinions, així com realitzant tasques diverses amb l'objectiu d'aprendre alhora que passem una bona estona. Al cap i a la fi, l'ideal seria que se'ns oblidés on estem realment.

La raó és ben senzilla. Crec que hi ha moltes formes de dur a terme una classe, però considere que la millor de totes sempre és la que, complint els objectius marcats, aconsegueixca crear unes vivències i uns records únics en els seus participants. No resulta fàcil, però si em pose a pensar en les hores que vaig estar en classe de l'escola, o del l'institut, la majoria de records que tinc són bons moments;  són d'aquelles classes en la que la diversió era un factor clau en l'aprenentatge, aquelles classes que mai volíem que sonarà la sirena que ens digués que ja es hora de sortir i en les que, a més de gaudir, vam aprendre milers de coses.

Breu reflexió sobre l'activitat dels pòsters

Sens dubte, un dels millors dies de l'assignatura fins ara, almenys per a mi. Parle del dia dels pòsters. Quan el professor ens va parlar d'aquesta activitat no entenia molt bé quina era la finalitat, ni tampoc sabia quin profit podíem traure dedicant un dia de curs a fer una exposició amb pòsters sobre les nostres idees, ja que pensava que aquesta no podia ser la millor manera de fer-ho. Aquell mateix dia vam decidir els grups i inicialment vam pensar de fer l'activitat sobre un tema que havíem tractat en classe, no sols en l'educació del moviment, i que ens resultava prou interessant: els estereotips. No obstant això, vam voler consultar-ho primer amb el professor, i aquest ens va recomanar que ens centrarem en alguna cosa més concreta. Va ser llavors quan vam decidir centrar-mos en un estereotip més concret: el grassor, i més concretament en el grassor com a ideal de bellesa.

El primer que vam fer va ser reunir-mos per a parlar i buscar informació sobre el nostre tema. Després de navegar per la web, vam trobar certs articles i textos interessants d'on podíem traure benefici. Així doncs, vam pensar que el millor que podíem fer era buscar cadascú informació sobre un apartat concret del nostre tema, per a després comparar els resultats obtinguts i ajuntar-ho tot per a l'activitat final. Així va ser, cada component del grup va aportar una serie de textos, frases i imatges amb les quals vam treballar. Com que buscàvem ser originals, vam pensar en fer, a més del pòster, un quadríptic explicatiu de la informació de la cartolina principal. Per a millorar el disseny, vam decidir fer-lo a ordinador. Ací teniu el resultat.

A pesar d'estar satisfet amb el nostre treball, ara per ara haguera modificat certes coses. En primer lloc, crec que deuríem haver fet una xicoteta introducció al pòster sobre el tema que tractàvem, a més d'incloure el nom dels components de grup per a que es vera clar. A més, hauria citat els articles d'on vam traure la informació, per a que cadascú poguera buscar-los per a ampliar coneixements, contrastar opinions, etc., en cas que els haguera interessat.

El dia de l'exposició, vam tindre uns trenta minuts per a preparar el nostre treball i penjar-lo per a que lluïra davant tota la classe. Una volta tots al seu lloc, vam anar mirant, observant, i comentant un a un els pòsters de tots els companys. Es van obrir debats, van haver risses, confusions, i realment vam passar una bona estona.

Un dels treballs que més em va agradar va ser aquest:

Tal com es veu a la imatge, mostra l'evolució de les peses íntimes femenines al llarg dels anys. Un factor important que s'aprecia en la imatge és que cada volta són més menudes, destapant més el cos. D'aquesta manera, ens van plantejar sobre si açò havia de veure amb el concepte de llibertat i l'aspecte del cos, citant una frase que hem va cridar molt l'atenció: «Ara que es pot anar a la platja sense tindre que vestir calces, vestits de cos sencer, hi ha que lluir un impecable bronzejat, estar prima i tindre cada cosa al seu lloc. No sé que és preferible si banyar-se amb una brusa folgada uns quants mesos o alimentar-se de rave i safanòries tot l'any». 

A més d'aquest, també vam poder apreciar més pòsters que tractaven sobre el cos o la concepció del propi cos, el que diria que va ser el tema primordial de la classe. No obstant això, tots els treballs em van resultar interessants i treballats; ací, us deixe alguns més per a que pugueu fer-vos una idea, o recordar, com va anar aquell dia.