La violència simbòlica va aparèixer per primera volta a l'obra sociològica de Pierre Bourdieu per tal de definir una sèrie de modes, gairebé inconscients, en els quals s'exerceix una dominació social i cultural, i més exactament des dels mateixos hàbits socials del dia dia que s'exerceixen sobre subjectes inconscients. Segons Pierre Bourdieu, la violència simbòlica està estrictament lligada a conceptes com:
habitus (clickeu per a accedir a un quadre explicatiu), el procés a través del qual es desenvolupa la reproducció cultural i la naturalització de determinats comportaments i valors.
incorporació en el procés per el qual les relacions simbòliques repercuteixen en efectes directes sobre el cos dels subjectes socials.
Un exemple molt clar de violència simbòlica és la que crea el concepte de "dominació masculina". Actualment, es donen gran varietat de casos en anuncis televisius, videoclips, etc., en els quals aquests tipus de missatges moltes vegades no es reconeixen a simple vista, però si analitzes més a fons o pares atenció et dones conter de que estan. A més, existeixen més casos on apareix aquest tipus de violència que, tal com he posat al títol, es mira però no es veu, en honor al vídeo que he trobat sobre aquest tema on expliquen detalladament que és la violència simbòlica i on la podem trobar.
Si realment esteu interessats i/o voleu aprendre'n un poc més sobre aquest tema us recomane de veres que perdeu uns minuts en visualitzar-lo, crec que està molt ben plantejat i se'n pot trauré profit.
En referència al post del bloc de l'assignatura sobre Marvin Harris (disponible ací), m'agradaria comentar la meua opinió sobre aquesta reflexió, tenint en compte els temes que hem tractat avui en classe, com el concepte de "cos sociocultural".
En primer lloc, crec que Harris té molta raó quan diu que "Durante mucho tiempo se ha culpado a las víctimas de la obesidad de su enfermedad" , ja que crec que qualsevol de nosaltres, almenys de menut, ha viscut una situació de burla, menyspreu i marginació cap a algun xiquet o xiqueta amb sobrepès, i no sempre tenen la culpa de la seua malaltia. Pot ser ens burlem d'altres malalties que, per norma, la societat considera més greus? Cal recordar que l'obesitat també és una infermetat, i que a vegades no es pot controlar. Harris, al respecte, afirma que "la obesidad constituye un defecto hereditario en el diseño del organismo humano, una debilidad que la selección natural no pudo evitar". No obstant això, a pesar de compartir opinió amb ell en el fet de que no sempre es pot controlar, pense que, d'alguna manera, sí que es pot treballar al respecte per a tractar de millorar certs aspectes aliens al factor genètic, ja no per voluntat, estètica, o bellesa, si no per salut.
En la meua opinió, el primer que s'ha de fer és proporcionar una bona educació als pares, ja que són ells els que transmeten els seus valors i els seus hàbits als fills: esclaus, o lliures, en funció de les normes paternes. La gran majoria dels xiquets mengen bolleria, xuxeries i productes no recomanables per a la salut. Crec que no es tracta de prohibir tot això, ni d'obligar-los a practicar un esport o una activitat física que no els agrade, però sí que hi deu haver un cert control en aquests aspectes. Per a reflexionar sobre aquest tema, us deixe un vídeo que he trobat investigant sobre la obesitat. Malauradament és una història trista, però pot servir per a ajudar a altres persones que poden estar vivint una situació semblant.
Pel que fa al que hem tractat en classe, la obesitat (ja no infantil), no respon a l'ideal de cos perfecte instaurat en la societat en que vivim. Qui crea aquest ideal? Qui diu que el cos d'un home musculat és més estètic que el cos d'un home gras? Per contra, per què l'ideal de bellesa de les dones diem que és estar prima i no al contrari? Som nosaltres mateixos qui creem aquestes maneres de veure el nostre cos (com a matèria)? o més bé és la societat (mitjans de comunicació) la que ens imposa com ha de ser el nostre cos? En classe, hem vist diversos exemples en què, d'alguna manera, les grans marques de roba, revistes, etc. ens mostren "com ser feliços", insinuant que sols amb un cos perfecte podem ser-ho. A partir d'aquestes influencies, així com a causa de la pressió social, presa dels "ideals", es provoquen conflictes amb el nostre cos, apareixent termes com la vigorèxia, anorèxia, i altre tipus de malalties vinculades a la concepció del nostre cos.
Realment és fàcil de dir, i costa de complir, però hem de pensar que cadascú és com és, i hem d'aprendre a acceptar-mos, entendren's, i ser feliços tal com som, sense que ningú ens diga com ho hem de fer.
Un dels temes que hem tractat hui a classe ha sigut la metàfora de l'escalador. Sincerament, m'ha paregut com una historieta curiosa i divertida, així que la resumiré breument per tindre constància d'ella i per a qui vullga recordar-la per uns instants. Està dividida en tres parts:
En primer lloc trobem "El cos per al ser". Quan l'escalador està pujant la muntanya, per a ell el seu cos passa desapercebut, és a dir, està centrat en escalar, agarrar-se bé i anar pujant, però en cap moment pensa ni para atenció al seu propi cos. En canvi, sí que està centrat en les coses que fa. Diríem per tant que el seu cos, en aquesta situació, té una "presencia absent".
En segon lloc ens posem en la pell d'un observador extern: "El cos per a l'altre". Es tracta d'una persona que observa des de fora que està fent l'escalador. Des de la seua posició, veu un cos que escala; es fixa en la tècnica, indumentària, ruta de l'escalador, etc. Es tracta simplement de les coses que es poden veure com a espectador.
Per últim trobem "El cos per a l'altre concebut per el ser". És tal volta la situació més interessant de totes. L'escalador, de sobte, se'n adona de que algú l'està observant. És llavors quan pren consciència d'allò que abans no era conscient: el seu cos. En aquest moment canvia la seua manera de vore la corporeïtat i comença a plantejar-se si està fent les coses bé, o no. L'escalador pensa allò que abans no sabia ni que existia i està més pendent de fer les coses per a l'altre que de la pròpia acció d'escalar, és a dir, actua en funció del que que pensa que l'altre està pensant. Conscient, comença a percebre, sentir, i patir la seua corporeïtat, fins al punt que pot arribar a fallar algun moviment i caure, a causa del nerviosisme, provocat per l'atenta mirada de l'observador.
El vídeo vist avui en classe ens pregunta si és el mateix correr que correr, si és el mateix menjar que menjar, o si és el mateix dormir que dormir. Des d'un primer moment sembla que sí, com no va a ser el mateix correr que correr? És ací on comença a tindre importància el concepte de "cos vivencial".
A través d'aquest concepte, cadascú obté i experimenta sensacions i emocions ben diferents. És a dir, la acció de correr, conduir, etc. pot ser siga físicament la mateixa per a tothom però cadascú la interpreta de forma diferent, d'acord amb la seua experiència, les seues emocions o els sentiments que l'acció li puga transmetre. D'aquesta manera, resulta més fàcil d'entendre que no és el mateix correr en una cinta electrònica del gimnàs que correr descalç per la platja, tampoc és el mateix correr sol que correr acompanyat d'un grup d'amics. Ni tant sols és el mateix correr u mateix per plaer, que correr per obligació. Així mateix, podríem afirmar que en aquesta vivència poden intervenir diversos factors, tals com l'estat d'ànim, l'entorn, el clima o l'actitud de la persona, entre altres.
Per tant, en la meua opinió no és el mateix correr que correr, ja que cada persona, d'acord amb cada situació, pot viure una acció de forma completament diferent. Ací teniu el vídeo vist a classe.
En
la classe d'avui hem tractat un tema que m'ha semblat molt
interessant: La relació cos-màquina. Per a començar, hem tractat
de visualitzar les situacions on apareix aquesta relació i la
primera que se'ns ha vingut al cap és l'expressió «Ets una
màquina». És cert que, almenys dintre de l'esport, utilitzem molt
sovint expressions d'aquest tipus, però tal volta mai ens hem parat
a pensar en què estem dient realment quan pronunciem aquestes
paraules.
Així
doncs, l'expressió «Ets una màquina» compara directament a la
persona, al propi cos, amb una màquina, però... Què és una
màquina? Si busquem la definició trobem el següent: «Una màquina
és un conjunt independent de mecanismes dissenyat amb l'objectiu de realitzar una o més tasques determinades». Bé,
en primer lloc parla d'un conjunt independent de mecanismes que, en
la meua opinió, podríem relacionar directament amb el cos i els
seus òrgans. És a dir, cada cos també és independent de la resta
i està format per un conjunt d'òrgans que realitzen funcions
determinades per a què el cos funcione amb normalitat, igual que una
màquina amb el seus mecanismes. Ara
bé, que es busca amb una màquina? La definició afirma que
l'objectiu d'aquests aparells és realitzar una o varies funcions
determinades, és a dir, poden realitzar sols una tasca, o varies,
però òbviament el que es busca és que estiguen ben realitzades; es
busca un rendiment, apareixent així els termes d'eficiència i
eficàcia. Una màquina que siga lenta, o faja mal la seua funció,
no és útil i, per tant, no pot ser eficient. Així mateix, una
màquina pot deixar de funcionar degut a un colp i, que fem llavors?
Dur-la a arreglar, el mateix que fem nosaltres quan ens hem fet mal:
anar al metge, fisioterapeuta, etc. per a recuperar-nos i tornar a
funcionar amb normalitat (condicions òptimes per tindre un bon
rendiment).
Per
tant, sembla que el que busquem amb aquesta expressió és afirmar
que funcionem com a màquines, és a dir, que som eficaços i/o
eficients (molt bons) en alguna tasca determinada com pot ser marcar
gols en futbol o encistellar-les totes en bàsquet. Podem afirmar
així que tot el que podem dir d'una màquina podem dir-ho del cos
humà.
En la primera pràctica que vam fer a classe, sorprenentment, se'ns va demanar que realitzàrem un dibuix; una representació de que suposava per a nosaltres la següent frase: "l'educació, el moviment i jo".
Cal dir que vaig dubtar bastant a l'hora de posar-me en marxa, ja que no sabia ben bé quin dibuix podia fer per a representar-ho. Finalment, aquest va ser el resultat.
En primer lloc, el dibuix de la persona que llig el llibre em representa a mi, és a dir, vull expressar que em veig, d'alguna manera, estudiant o investigant sobre aspectes com el moviment o la seua relació amb l'educació, en un futur. Per tant, amb la persona que sosté el llibre, tal volta voldria englobar dos dels conceptes que hem citat anteriorment: la educació i el jo. D'altra banda, llegir alguna cosa buida no té cap sentit, és per això que tracte d'omplir l'interior del llibre amb l'evolució d'una persona, volent dir que ho fa a través del moviment. M'explicaré millor. Amb aquests ninots que corren i van fent-se grans poc a poc vull representar el moviment i l'evolució dels coneixements que tenim sobre aquest a l'hora que avancen els anys. Si es segueix investigant i estudiant sobre que és i per a què serveix el moviment, la educació, etc., podrem arribar a tindre millors respostes a les preguntes que ens plantegem i, per suposat, m'agradaria participar de primera mà en aquest procés.
Benvinguts a un bloc més de la comunitat "edmov" de l'educació del moviment. En aquest bloc es tractaran temes relacionats amb l'assignatura mitjançant l'experiència i l'opinió pròpia, imatges, vídeos, articles, i tot tipus de contingut vinculat a l'assignatura. Així mateix, també es buscarà informació sobre altres temes que pugen resultar interessants i d'interès per als lectors.
Seria fantàstic que establirem una connexió entre tots, aportant opinions, reflexions i suggerències, per a millorar l'experiència "edmov" i aprendre junts el màxim possible.
El meu nom és Ferran Usó Boix i sóc estudiant de Ciències de l'Activitat Física i l'Esport en la Universitat de València. Vaig nàixer l'any 1995 a Vila-real i he cursat allí tots els anys fins el curs passat que vaig començar ací la carrera. Fins ara, mai havia tingut cap bloc, almenys online, aixína que aquesta és la meua primera experiència com a autor. Espere fer-ho el millor possible i que vos sembli a tots un bloc interessant. Gràcies!
