Adreces d'interés

diumenge, 26 d’abril de 2015

Díptic sobre el moviment

La pràctica passada va tractar sobre el moviment i la educació... És educatiu el moviment? O tal volta no és educatiu? Ací vos deixe el nostre díptic que conte tant textos que podem trobar al bloc de classe com les nostres reflexions sobre eixos temes.







dimecres, 15 d’abril de 2015

És o no és educatiu el moviment?

Com es justifica el caràcter educatiu del moviment? D'altra banda, com no es justifica el caràcter educatiu del moviment? Aquestes són les dues preguntes que se'ns han plantejat avui en classe.

En la meua opinió, quan parlem de l'educació física, normalment pensem en la gimnàstica, l'expressió, els jocs, esports... i totes aquestes activitats que es relacionen amb el moviment. La qüestió és, tenen valor educatiu? Tal com diuen Devís i Peiró, en la pràctica d'activitats físiques s'ha tindre una idea de què es vol aconseguir amb elles, es a dir, amb quina intencionalitat es duen a terme i per a aconseguir quins beneficis. Del contrari, tal volta podria haver aprenentatge (com en moltes situacions de la nostra vida) però no precisament educació. És per això que la justificació assumeix un paper fonamental en la educació pròpiament dita.


Trobem tres grans teories que es decanten a favor del valor educatiu del moviment:

L'educació de lo físic. En aquesta teoria, Herbert Spencer dona molta importància a les activitats físiques en l'educació. A més, afirma que la primera condició en la vida és la de ser "un bon animal" i que la prosperitat de la nació està en mans de formar "bons animals". Centra l'ensenyança en lo merament corporal. 


En canvi, autors com Rufino Blanco y Sánchez volen anar més enllà del desenvolupament corporal i conferir a l'educació física altres objectius intel·lectuals, morals i estètics. Cada exercici físic ha de requerir algun tipus d'operació intel·lectual i algun propòsit de voluntat. El desenvolupament i l'aplicació d'aquestes idees van crear una nova justificació: la que entenia la matèria com "L'educació a través de lo físic". Des d'aquesta perspectiva, es centren en les respostes emocionals, les relacions personals, els comportaments de grup, aprenentatges mentals, socials, estètics, etc. dels que s'ha de preocupar l'educació física.

No obstant això, Arnold, 1991, ofereix una nova estructura conceptual per a l'educació física, basada en el valor intrínsec del coneixement teòric i pràctic. Així mateix, apareixen tres dimensions interrelacionades: la educació sobre el moviment, l'educació a través del moviment i l'educació en moviment.

La primera es basa en la formació que reben els que apliquen les activitats esportives sobre els demés, amb diferents disciplines com la kinesiologia o la biomecànica. La segona es basa en els valors extrínsecs indirectament associats al moviment, com la moral o la salut. Es tracta de la dimensió relacionada amb les dos grans justificacions anteriors. En canvi, la tercera està relacionada amb els valors intrínsecs als continguts de l'educació física. Es tracta del coneixement pràctic que només es pot aconseguir amb una participació activa en moviment, basada en l'experiència. "Saber com" dur a terme les tasques, com per exemple fer abdominals.

Per contra, també cal explicar les situacions en les que "no son o no existeixen" valors educatius en l'educació física:

Com hem dit abans, el valors educatius dels continguts no es troben en ells mateixos, si no en la valoració que nosaltres els assignem. Per tant, hi ha que tindre clares les intencions amb les quals volem ensenyar nosaltres, amb el propòsit de tindre una finalitat educativa: la que nosaltres desitgem.

Si parlem per exemple dels jocs que es realitzen a les escoles (o on siga) i dels esports, sembla que es done per sabut que transfereixen valors positius com el companyerisme, el respecte i més, però, realment, és molt difícil que poguem assegurar que un contingut transfereix sols els valors que nosaltres desitgem sense centrar-mos en aconseguir-ho. És a dir, un joc escolar també pot ser excloent, sexista, gens plaenter, etc. Així mateix,  un esport també pot transmetre valors no desitjables, degut a les interrelacions que es donen. Per tant, s'hauran de buscar estratègies metodològiques i altres aspectes per a que puguen promou-re's els valors que nosaltres desitgem.

No obstant això, tal com diu Arnold, sempre deurà realitzar-se en condicions moralment acceptables (no fer mal al participants, tindre respecte cap a les persones, cumplir el principi ètic de benificiència i no maleficiència), si no, no serà una activitat educativa. D'altra banda, tampoc ho seria si la seua pràctica s'oposa als objectius de la professió de l'educació física (no poder argumentar que els jocs o els esports són bons per a la salut, si no que resulten contraris a ella), entre altres.

dimecres, 1 d’abril de 2015

Els zoquetes i l'educació

Avui, després del «collage» d'idees a partir de la lectura del llibre del que ja he parlat anteriorment, hem fet una posada en comú sobre les dues qüestions següents: A qui serveix l'educació? Què és un «zoquete» en l'educació física?

Les respostes cap a aquestes preguntes poden ser múltiples. En la meua opinió, la educació serveix a tot el món: homes, dones, xiquets, joves, adults... A més, crec que es pot considerar una font de principis i valors dins d'una societat, que millora pel que fa al benestar, a les condicions de vida, etc. conforme millora l'educació dels seus integrants. Però, serveix a tots per igual? Jo diria que no. A pesar de veure difícil la possibilitat de que algú es mantinga en un nivell zero «d'educació», aquesta no combina amb tots per igual. Des del meu punt de vista, servirà de millor manera a aquells que realment en vulguen traure profit i actuarà de diferent forma en aquells amb condicions menys idònies per conviure amb l'educació.


D'altra banda, pel que fa al «zoquete» de l'educació física, per a mi no deuria considerar-se així a aquelles persones que no tenen totes les capacitats per a realitzar correctament una activitat com una treta de voley, un llançament de tir lliure o marcar un gol de penal. És cert que pot ser la seua capacitat d'aprenentatge i eficàcia d'aquestes tasques siga reduïda però, en la meua opinió, serà més «cap de suro» aquell que simplement no vulga ni intentar-ho o que tinga una actitud incorrecta cap a la realització de la tasca. Pel contrari, una persona que s'esforce i tracte de millorar alguna cosa que no li surt, es podria considerar menys «zoquete» que l'alumne passota, que prefereix estar assegut sense fer res, fent-se el malalt, posant excuses, etc. i tot per no tindre ganes, alhora que els demés tracten de realitzar la feina correctament. Aquestos són, per a mi, els autèntics «zoquetes» de l'educació física.