Mal de escuela

Fa tant sols uns minuts que he acabat l'últim capítol del llibre «Mal de escuela», de Daniel Pennac.

He de dir que al igual que a molts dels meus companys, en un primer moment em va parèixer estrany el fet de tindre una lectura obligatòria en una assignatura de segon de grau. No obstant això, ara mateix m'alegre d'aquesta «proposta», ja que si no probablement mai haguera llegit aquest llibre.

En primer lloc diré que no soc molt aficionat a la lectura, encara que m'agradaria ser-ho, i rarament aconseguisc que un llibre m'enganxe des d'un primer moment. És més, per moltes ganes que li pose, quasi sempre trobe alguna cosa que em sembla més divertida; tal volta soc... un «zoquete» de la lectura? Pot ser.

Aquest llibre però, el vaig començar amb ganes. Crec que per als lectors, sentir-se identificat amb el llibre o amb algun personatge és un al·licient per a atrau-re'ls cap a la lectura i aquest va ser el meu cas. No mai m'he sentit un «zoquete» (tal com diu Pennac) en l'escola, però tal volta sí en altres aspectes.

Així doncs, l'obra m'ha fet tornar al meu passat; a voltes, inclús deixava el llibre uns instants pels records que em venien al cap de la meua etapa escolar. Tot això m'ha fet reflexionar. Daniel es defineix en el llibre com un mal estudiant, una persona incapaç de trau-re'n profit de l'escola i de l'educació però que finalment, amb l'ajuda de certes persones, canvia per complet fins al punt d'acabar sent ell el professor que ajuda als seus volguts «zoquetes». Crec que tots en la nostra en vida ens hem sentit així, tal volta frustrats, desmotivats o tristos al pensar que no valem per a fer alguna cosa.

És en aquesta situació quan moltes vegades es necessita un poc d'ajuda. Una persona frustrada no veu més allà dels seus errors, i pensa que no es capaç de corregir-los. Pennac ens posa com a exemple la ortografia dels seus alumnes, que es senten incapaços de fer un dictat com cal, creuen que no poden completar amb èxit la tasca i per això accepten el seu «cero». No obstant això, ell aconsegueix que superen el seu temor i finalment abandonen eixa etapa.

El meu cas no va ser igual, però sí semblant. Vaig tindre un professor que em va motivar i em va donar ganes d'estudiar, aprendre i deixar de ser un «zoquete», ja que tots som uns «zoquetes» fins que ens proposem no ser-ho, i encara així probablement ho som.

Aquest llibre m'ha fet reflexionar i trau-re idees com aquesta. A més, junt a la meua experiència, he acabat per donar-me conter que l'educació depèn en primera instancia de qui i com ens eduquen, i que a pesar de tindre professors bons i professors roïns, em de saber aprendre de tots en mesura de lo possible. Considere molt important en l'educació no sols els pares, professors, etc., si no també els entrenadors, els amics o la pròpia societat. Tots ells influiran en la nostra vida. No obstant això, la primera barrera que crec que cal superar per a aconseguir els nostres objectius i ser el que volem ser, som nosaltres mateixos.

Què és educar?

Què és educar? Se'ns planteja ací un concepte difícil de tractar, al meu punt de vista. Com he fet altres voltes, m'agrada buscar, de primeres, el significat de la paraula de la qual vull parlar. Segons el diccionari, la paraula educar respon a «Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat». D'aquesta definició, el primer que s'extrau és que educar és un procés de formació de les persones, en el qual es desenvolupa la seua personalitat. Però, és necessari aquest procés? Segons Savater, per a adquirir el que ell anomena com «l'estatura humana» no sols hi ha que nàixer; no és un tema sols genètic, si no que també s'ha d'aprendre, a través de processos com la educació o la convivència social.

(mariagalanmartinfotografia.blogspot.com.es)

Així doncs, en l'educació actual, qui forma part d'aquest procés? Als dos anys, o inclús abans, molts xiquets ja acudeixen a centres on passen el matí amb un mestre/a i més xiquets. A l'edat de quatre o cinc anys, es passa al col·legi, on el mestre/a s'encarrega d'iniciar-los, poc a poc, en aquest procés que hem anomenat educació. No obstant això, un dels factors més determinants d'aquesta educació, a banda el dels mestres, són els propis xiquets. Es més, a voltes inclús són els propis xiquets els que acaben ensenyant als pares o als avis, com per exemple en l'ús de noves tecnologies. Que vull dir amb açò? Que per a mi, l'educació, o educar, no és simplement allò que es fa, o s'intenta fer als col·legis, instituts o universitats, si no que és un procés que te que veure amb molts altres factors com la família, la societat, etc. Abans, fa molts anys, no existien els centres educatius, i les persones s'instruïen; tal volta no formulaven lleis físiques ni sabien resoldre una equació de segon grau, però aprenien a viure.

Amb tot açò no estic volent dir que no facen falta tots aquells professionals amb que ara comptem per a la educació de les persones. Crec que, a banda dels factors anomenats anteriorment, són un pilar fonamental de la vida, ja que es preocupen verdaderament per la formació de les persones. En el fons, cadascú ve determinat per la seua manera de ser, segons com l'han educat i tot el que ha aprés: els seus comportaments, els seus hàbits, tot té una mateixa relació amb aquest procés. Per tant, sí que són necessaris totes aquestes persones, possiblement cada volta millor preparades, gràcies als avanços que es produeixen.

En conclusió, per a mi educar és un procés en el qual intervenen molts factors: tant els mestres, els professors, els pares, la família, la societat, els amics o el propi individu; serà la barreja de tots aquests elements, els que ens conduïsquen a una bona educació com a persones.

Principis de procediment

En la classe d'avui se'ns ha plantejat una pregunta que pot dur a diverses opinions.

¿Què m'agradaria que passés sempre en classe? Per què?

En primer lloc crec que allò fonamental quan parlem d'una classe, en l'àmbit de l'educació, és el d'aprendre. Tal volta aquest seria per a mi l'objectiu fix, allò imprescindible. No obstant això, m'agradaria que passaren més coses. Tant si em pose en el paper de professor, com d'alumne, em semblaria magnífic que tots junts formarem part de la classe, és a dir, que hi hagués una participació activa per part de tots, col·laborant uns amb altres, aportant opinions, així com realitzant tasques diverses amb l'objectiu d'aprendre alhora que passem una bona estona. Al cap i a la fi, l'ideal seria que se'ns oblidés on estem realment.

La raó és ben senzilla. Crec que hi ha moltes formes de dur a terme una classe, però considere que la millor de totes sempre és la que, complint els objectius marcats, aconsegueixca crear unes vivències i uns records únics en els seus participants. No resulta fàcil, però si em pose a pensar en les hores que vaig estar en classe de l'escola, o del l'institut, la majoria de records que tinc són bons moments;  són d'aquelles classes en la que la diversió era un factor clau en l'aprenentatge, aquelles classes que mai volíem que sonarà la sirena que ens digués que ja es hora de sortir i en les que, a més de gaudir, vam aprendre milers de coses.

Breu reflexió sobre l'activitat dels pòsters

Sens dubte, un dels millors dies de l'assignatura fins ara, almenys per a mi. Parle del dia dels pòsters. Quan el professor ens va parlar d'aquesta activitat no entenia molt bé quina era la finalitat, ni tampoc sabia quin profit podíem traure dedicant un dia de curs a fer una exposició amb pòsters sobre les nostres idees, ja que pensava que aquesta no podia ser la millor manera de fer-ho. Aquell mateix dia vam decidir els grups i inicialment vam pensar de fer l'activitat sobre un tema que havíem tractat en classe, no sols en l'educació del moviment, i que ens resultava prou interessant: els estereotips. No obstant això, vam voler consultar-ho primer amb el professor, i aquest ens va recomanar que ens centrarem en alguna cosa més concreta. Va ser llavors quan vam decidir centrar-mos en un estereotip més concret: el grassor, i més concretament en el grassor com a ideal de bellesa.

El primer que vam fer va ser reunir-mos per a parlar i buscar informació sobre el nostre tema. Després de navegar per la web, vam trobar certs articles i textos interessants d'on podíem traure benefici. Així doncs, vam pensar que el millor que podíem fer era buscar cadascú informació sobre un apartat concret del nostre tema, per a després comparar els resultats obtinguts i ajuntar-ho tot per a l'activitat final. Així va ser, cada component del grup va aportar una serie de textos, frases i imatges amb les quals vam treballar. Com que buscàvem ser originals, vam pensar en fer, a més del pòster, un quadríptic explicatiu de la informació de la cartolina principal. Per a millorar el disseny, vam decidir fer-lo a ordinador. Ací teniu el resultat.

A pesar d'estar satisfet amb el nostre treball, ara per ara haguera modificat certes coses. En primer lloc, crec que deuríem haver fet una xicoteta introducció al pòster sobre el tema que tractàvem, a més d'incloure el nom dels components de grup per a que es vera clar. A més, hauria citat els articles d'on vam traure la informació, per a que cadascú poguera buscar-los per a ampliar coneixements, contrastar opinions, etc., en cas que els haguera interessat.

El dia de l'exposició, vam tindre uns trenta minuts per a preparar el nostre treball i penjar-lo per a que lluïra davant tota la classe. Una volta tots al seu lloc, vam anar mirant, observant, i comentant un a un els pòsters de tots els companys. Es van obrir debats, van haver risses, confusions, i realment vam passar una bona estona.

Un dels treballs que més em va agradar va ser aquest:

Tal com es veu a la imatge, mostra l'evolució de les peses íntimes femenines al llarg dels anys. Un factor important que s'aprecia en la imatge és que cada volta són més menudes, destapant més el cos. D'aquesta manera, ens van plantejar sobre si açò havia de veure amb el concepte de llibertat i l'aspecte del cos, citant una frase que hem va cridar molt l'atenció: «Ara que es pot anar a la platja sense tindre que vestir calces, vestits de cos sencer, hi ha que lluir un impecable bronzejat, estar prima i tindre cada cosa al seu lloc. No sé que és preferible si banyar-se amb una brusa folgada uns quants mesos o alimentar-se de rave i safanòries tot l'any». 

A més d'aquest, també vam poder apreciar més pòsters que tractaven sobre el cos o la concepció del propi cos, el que diria que va ser el tema primordial de la classe. No obstant això, tots els treballs em van resultar interessants i treballats; ací, us deixe alguns més per a que pugueu fer-vos una idea, o recordar, com va anar aquell dia.

Violència simbòlica: es mira però no es veu

La violència simbòlica va aparèixer per primera volta a l'obra sociològica de Pierre Bourdieu per tal de definir una sèrie de modes, gairebé inconscients, en els quals s'exerceix una dominació social i cultural, i més exactament des dels mateixos hàbits socials del dia dia que s'exerceixen sobre subjectes inconscients.

Segons Pierre Bourdieu, la violència simbòlica està estrictament lligada a conceptes com:

• habitus (clickeu per a accedir a un quadre explicatiu), el procés a través del qual es desenvolupa la reproducció cultural i la naturalització de determinats comportaments i valors.
• incorporació en el procés per el qual les relacions simbòliques repercuteixen en efectes directes sobre el cos dels subjectes socials.

Un exemple molt clar de violència simbòlica és la que crea el concepte de "dominació masculina". Actualment, es donen gran varietat de casos en anuncis televisius, videoclips, etc., en els quals aquests tipus de missatges moltes vegades no es reconeixen a simple vista, però si analitzes més a fons o pares atenció et dones conter de que estan. A més, existeixen més casos on apareix aquest tipus de violència que, tal com he posat al títol, es mira però no es veu, en honor al vídeo que he trobat sobre aquest tema on expliquen detalladament que és la violència simbòlica i on la podem trobar. 

Si realment esteu interessats i/o voleu aprendre'n un poc més sobre aquest tema us recomane de veres que perdeu uns minuts en visualitzar-lo, crec que està molt ben plantejat i se'n pot trauré profit.

Reflexió sobre l'obesitat

En referència al post del bloc de l'assignatura sobre Marvin Harris (disponible ací), m'agradaria comentar la meua opinió sobre aquesta reflexió, tenint en compte els temes que hem tractat avui en classe, com el concepte de "cos sociocultural".

En primer lloc, crec que Harris té molta raó quan diu que "Durante mucho tiempo se ha culpado a las víctimas de la obesidad de su enfermedad" , ja que crec que qualsevol de nosaltres, almenys de menut, ha viscut una situació de burla, menyspreu i marginació cap a algun xiquet o xiqueta amb sobrepès, i no sempre tenen la culpa de la seua malaltia. Pot ser ens burlem d'altres malalties que, per norma, la societat considera més greus? Cal recordar que l'obesitat també és una infermetat, i que a vegades no es pot controlar. Harris, al respecte, afirma que "la obesidad constituye un defecto hereditario en el diseño del organismo humano, una debilidad que la selección natural no pudo evitar". No obstant això, a pesar de compartir opinió amb ell en el fet de que no sempre es pot controlar, pense que, d'alguna manera, sí que es pot treballar al respecte per a tractar de millorar certs aspectes aliens al factor genètic, ja no per voluntat, estètica, o bellesa, si no per salut. 

En la meua opinió, el primer que s'ha de fer és proporcionar una bona educació als pares, ja que són ells els que transmeten els seus valors i els seus hàbits als fills: esclaus, o lliures, en funció de les normes paternes. La gran majoria dels xiquets mengen bolleria, xuxeries i productes no recomanables per a la salut. Crec que no es tracta de prohibir tot això, ni d'obligar-los a practicar un esport o una activitat física que no els agrade, però sí que hi deu haver un cert control en aquests aspectes. Per a reflexionar sobre aquest tema, us deixe un vídeo que he trobat investigant sobre la obesitat. Malauradament és una història trista, però pot servir per a ajudar a altres persones que poden estar vivint una situació semblant.

Pel que fa al que hem tractat en classe, la obesitat (ja no infantil), no respon a l'ideal de cos perfecte instaurat en la societat en  que vivim. Qui crea aquest ideal? Qui diu que el cos d'un home musculat és més estètic que el cos d'un home gras? Per contra, per què l'ideal de bellesa de les dones diem que és estar prima i no al contrari? Som nosaltres mateixos qui creem aquestes maneres de veure el nostre cos (com a matèria)? o més bé és la societat (mitjans de comunicació) la que ens imposa com ha de ser el nostre cos? En classe, hem vist diversos exemples en què, d'alguna manera, les grans marques de roba, revistes, etc. ens mostren "com ser feliços", insinuant que sols amb un cos perfecte podem ser-ho. A partir d'aquestes influencies, així com a causa de la pressió social, presa dels "ideals", es provoquen conflictes amb el nostre cos, apareixent termes com la vigorèxia, anorèxia, i altre tipus de malalties vinculades a la concepció del nostre cos. 

Realment és fàcil de dir, i costa de complir, però hem de pensar que cadascú és com és, i hem d'aprendre a acceptar-mos, entendren's, i ser feliços tal com som, sense que ningú ens diga com ho hem de fer.

La metàfora de l'escalador

Un dels temes que hem tractat hui a classe ha sigut la metàfora de l'escalador. Sincerament, m'ha paregut com una historieta curiosa i divertida, així que la resumiré breument per tindre constància d'ella i per a qui vullga recordar-la per uns instants. Està dividida en tres parts:

En primer lloc trobem "El cos per al ser". Quan l'escalador està pujant la muntanya, per a ell el seu cos passa desapercebut, és a dir, està centrat en escalar, agarrar-se bé i anar pujant, però en cap moment pensa ni para atenció al seu propi cos. En canvi, sí que està centrat en les coses que fa. Diríem per tant que el seu cos, en aquesta situació, té una "presencia absent". 

En segon lloc ens posem en la pell d'un observador extern: "El cos per a l'altre". Es tracta d'una persona que observa des de fora que està fent l'escalador. Des de la seua posició, veu un cos que escala; es fixa en la tècnica, indumentària, ruta de l'escalador, etc. Es tracta simplement de les coses que es poden veure com a espectador.

Per últim trobem "El cos per a l'altre concebut per el ser". És tal volta la situació més interessant de totes. L'escalador, de sobte, se'n adona de que algú l'està observant. És llavors quan pren consciència d'allò que abans no era conscient: el seu cos. En aquest moment canvia la seua manera de vore la corporeïtat i comença a plantejar-se si està fent les coses bé, o no. L'escalador pensa allò que abans no sabia ni que existia i està més pendent de fer les coses per a l'altre que de la pròpia acció d'escalar, és a dir, actua en funció del que que pensa que l'altre està pensant. Conscient, comença a percebre, sentir, i patir la seua corporeïtat, fins al punt que pot arribar a fallar algun moviment i caure, a causa del nerviosisme, provocat per l'atenta mirada de l'observador.