Autoavaluació

Bon dia a tots. Per si algú li interessa vos deixe la meua autoavalució de la assignatura. En el meu cas, vaig respondre una a una les preguntes plantejades pel professor. A pesar d'escriure el bloc en valencià l'autoavaluació la puje en castellà, ja que així la vaig escriure, disculpeu les molèsties.

¿Qué he aprendido?

Creo que algo muy importante que he aprendido en esta asignatura, además de todos los conocimientos adquiridos, es a poner mis objetivos y mis límites educativos. Al principio del curso, se nos dio a elegir entre dos opciones de seguimiento. En mi caso, opté por la ”evaluación continua y formativa”, en la cual podíamos escoger qué queríamos aprender y como lo íbamos a hacer. Así pues, escribí en la hoja que nos facilitó el profesor las opciones o formas de seguimiento entre las que debería elegir, ante todo regidas por mis criterios y mis intereses, tal y como se nos pedía. Tras un rato dándole vueltas, acabé mi trabajo. Ahora solo quedaba sentarse y decidir que opción se adaptaba mejor a mis intenciones de cara a la asignatura. Mi propósito no era solo aprobar, y nunca lo ha sido, así que descarté de primeras el método nulo, el aparente, y el correcto. Una vez dispuestos a aprender, debía decidirme entre dos opciones que, a mi parecer, solo se distinguían en las horas de trabajo, investigación y participación que podía dedicarle a la asignatura. Así pues, decidí dejarlo para más adelante, es decir, tratar de hacerlo lo mejor posible durante el curso y ya al final reflexionar sobre cómo había estado mi labor. Pues bien, durante todo el transcurso, he aprendido que la educación no es solamente escuchar dos horas a un profesor ni estudiar unos días antes para un simple examen, existen muchas maneras de transmitirla, pues la forma en que se lleva a cabo esta asignatura es un buen ejemplo de ello. He aprendido también a reflexionar sobre algunos temas, a saber debatir con mis compañeros, a defender mis ideas y  a saber escuchar todas las propuestas. He aprendido mucho sobre el movimiento, sobre la educación, sobre  la concepción del cuerpo, sobre las ideologías. He aprendido a llevar un blog, a usarlo para transmitir mis opiniones, para expresarme y para llevar un seguimiento de la asignatura. He aprendido las muchas opciones que existen para trabajar en clase (mediante pósters, dípticos, etc.). También he aprendido que no siempre se puede ser del todo justo, pero que debemos tratar de conseguirlo con nuestros valores. Finalmente, también he aprendido que, como futuros profesionales, debemos conocer bien lo que queremos y lo que hacemos, tener unos objetivos claros y transmitirlos a nuestros alumnos no solo cómo estudiantes, si no como personas.

¿Qué he hecho para aprender?

En primer lugar, lo primero que uno debe hacer para aprender es tener claro lo que quiere. No se puede aprender sin intención, y el esfuerzo es algo indispensable en cualquier meta que nos propongamos. Para aprender sobre alguna asignatura (o sobre cualquier otra cosa), debes ser consciente de que ese es tu propósito, y tratar de conseguirlo. Teniendo esto claro, algo que creo básico en la enseñanza es asistir a todas las clases, atender al profesor, realizar las actividades propuestas y ser participativo en la asignatura. Además, acorde con las formas de seguimiento, también creo que ha habido por mi parte una implicación de calidad en temas concretos, y que se han llevado a cabo actividades y tareas valiosas mediante mi participación en clase y en mi blog de la asignatura. Considero que ha habido interés, auto exigencia y se ha buscado el aprendizaje. He llevado a cabo el seguimiento de la asignatura, propuesto tareas a mis compañeros, leído las lecturas, estudiado para los exámenes que hemos hecho y también he puesto ganas en aprender y en que mis compañeros aprendan.

¿Qué he hecho para que los demás aprendan?

En primer lugar el seguimiento de la asignatura mediante el blog. Dicho bloc no iba destinado sino a todos los componentes de la “comunidad edmov”, para que pudieran aprender mediante mis reflexiones, resúmenes, vídeos propuestos o temas sobre los que he escrito. Además, en clase he tratado de participar en todas las veces que nos hemos puesto por grupos para reflexionar, defendiendo mi opinión y tratando de argumentarla, con el fin de que entre todos y todas podamos conseguir el objetivo propuesto: aprender. Así mismo, cuando nos hemos juntado varias personas en actividades como las del póster, díptico o el grupo puzle, he intentado  tratar al grupo como si fuera yo mismo,  es decir, preocupándome por el aprendizaje de todos los componentes, por ejemplo a la hora de explicar mi ideología. Esto fue mediante una serie de actividades prácticas, vídeos, test, etcétera, para que les quedase a todos claros lo que quería enseñarles.

¿De qué me ha servido lo que he aprendido, lo que he hecho para aprender y lo que he hecho para que los demás aprendan?

Todo ello me ha servido para formarme como persona y como estudiante. El interés y las ganas depositadas en algo siempre tiene su recompensa y yo creo que lo citado anteriormente me ha ayudado a adquirir conocimientos, aprender cosas nuevas y sobretodo en ganar experiencia. Aunque realmente sí tiene su valor, no creo que la nota sea lo más importante, pero sí lo que uno aprende; igual que con los títulos, puedes tener muchos y ser un verdadero ignorante. Yo, por mi parte, estoy bastante satisfecho con mi trabajo y en todo lo que la asignatura y el profesor me han aportado.

El sexisme

Què és el Sexisme? El sexisme és una discriminació basada en el sexe o gènere. També es refereix a les condicions o actituds que promouen estereotips de rols socials establerts en diferències sexuals (els homes han de ser masculins i les dones femenines).

Com es manifesta el sexisme en el moviment? El sexisme es dona en molts àmbits. Dintre de la educació física, parlant amb el meu grup puzzle, vam trobar diversos exemples: En primer lloc, normalment són els xics els que presten més atenció a l'assignatura, el que provoca que moltes vegades el professor/a plantege les classes enfocades a ells i no tant a elles. En segon lloc, si són els alumnes els que elegeixen els equips per a qualsevol joc solen triar sempre als xics per davant de les xiques (sols pel fet de ser-ho). També és molt habitual el tema del llenguatge que, com en molt altres àmbits, és clarament sexista. Per últim, el fet de traure balons per als xics i cordes per a les xiques, deixar que els xics ocupen l'espai central del pati i que les xiques tinguen que conformar-se amb les vores, etcétera.

Que es pot fer per a “donar llum” al sexisme? Com hem dit anteriorment, el sexisme es dona en molts ambients dintre de l'educació física. Dintre de les solucions trobem una ideologia com és l'igualitarisme, que busca la igualtat de drets i d'oportunitats per a tots. A més, com a futurs professionals d'aquesta matèria, devem conèixer i saber quan es donen aquestes situacions per a poder controlar-les i posar remei, ja que tots mereixem el mateix respecte que qualsevol altra persona.

Díptic sobre el moviment

La pràctica passada va tractar sobre el moviment i la educació... És educatiu el moviment? O tal volta no és educatiu? Ací vos deixe el nostre díptic que conte tant textos que podem trobar al bloc de classe com les nostres reflexions sobre eixos temes.

És o no és educatiu el moviment?

Com es justifica el caràcter educatiu del moviment? D'altra banda, com no es justifica el caràcter educatiu del moviment? Aquestes són les dues preguntes que se'ns han plantejat avui en classe.

En la meua opinió, quan parlem de l'educació física, normalment pensem en la gimnàstica, l'expressió, els jocs, esports... i totes aquestes activitats que es relacionen amb el moviment. La qüestió és, tenen valor educatiu? Tal com diuen Devís i Peiró, en la pràctica d'activitats físiques s'ha tindre una idea de què es vol aconseguir amb elles, es a dir, amb quina intencionalitat es duen a terme i per a aconseguir quins beneficis. Del contrari, tal volta podria haver aprenentatge (com en moltes situacions de la nostra vida) però no precisament educació. És per això que la justificació assumeix un paper fonamental en la educació pròpiament dita.

Trobem tres grans teories que es decanten a favor del valor educatiu del moviment:

L'educació de lo físic. En aquesta teoria, Herbert Spencer dona molta importància a les activitats físiques en l'educació. A més, afirma que la primera condició en la vida és la de ser "un bon animal" i que la prosperitat de la nació està en mans de formar "bons animals". Centra l'ensenyança en lo merament corporal. 

En canvi, autors com Rufino Blanco y Sánchez volen anar més enllà del desenvolupament corporal i conferir a l'educació física altres objectius intel·lectuals, morals i estètics. Cada exercici físic ha de requerir algun tipus d'operació intel·lectual i algun propòsit de voluntat. El desenvolupament i l'aplicació d'aquestes idees van crear una nova justificació: la que entenia la matèria com "L'educació a través de lo físic". Des d'aquesta perspectiva, es centren en les respostes emocionals, les relacions personals, els comportaments de grup, aprenentatges mentals, socials, estètics, etc. dels que s'ha de preocupar l'educació física.

No obstant això, Arnold, 1991, ofereix una nova estructura conceptual per a l'educació física, basada en el valor intrínsec del coneixement teòric i pràctic. Així mateix, apareixen tres dimensions interrelacionades: la educació sobre el moviment, l'educació a través del moviment i l'educació en moviment.

La primera es basa en la formació que reben els que apliquen les activitats esportives sobre els demés, amb diferents disciplines com la kinesiologia o la biomecànica. La segona es basa en els valors extrínsecs indirectament associats al moviment, com la moral o la salut. Es tracta de la dimensió relacionada amb les dos grans justificacions anteriors. En canvi, la tercera està relacionada amb els valors intrínsecs als continguts de l'educació física. Es tracta del coneixement pràctic que només es pot aconseguir amb una participació activa en moviment, basada en l'experiència. "Saber com" dur a terme les tasques, com per exemple fer abdominals.

Per contra, també cal explicar les situacions en les que "no son o no existeixen" valors educatius en l'educació física:

Com hem dit abans, el valors educatius dels continguts no es troben en ells mateixos, si no en la valoració que nosaltres els assignem. Per tant, hi ha que tindre clares les intencions amb les quals volem ensenyar nosaltres, amb el propòsit de tindre una finalitat educativa: la que nosaltres desitgem.

Si parlem per exemple dels jocs que es realitzen a les escoles (o on siga) i dels esports, sembla que es done per sabut que transfereixen valors positius com el companyerisme, el respecte i més, però, realment, és molt difícil que poguem assegurar que un contingut transfereix sols els valors que nosaltres desitgem sense centrar-mos en aconseguir-ho. És a dir, un joc escolar també pot ser excloent, sexista, gens plaenter, etc. Així mateix,  un esport també pot transmetre valors no desitjables, degut a les interrelacions que es donen. Per tant, s'hauran de buscar estratègies metodològiques i altres aspectes per a que puguen promou-re's els valors que nosaltres desitgem.

No obstant això, tal com diu Arnold, sempre deurà realitzar-se en condicions moralment acceptables (no fer mal al participants, tindre respecte cap a les persones, cumplir el principi ètic de benificiència i no maleficiència), si no, no serà una activitat educativa. D'altra banda, tampoc ho seria si la seua pràctica s'oposa als objectius de la professió de l'educació física (no poder argumentar que els jocs o els esports són bons per a la salut, si no que resulten contraris a ella), entre altres.

Els zoquetes i l'educació

Avui, després del «collage» d'idees a partir de la lectura del llibre del que ja he parlat anteriorment, hem fet una posada en comú sobre les dues qüestions següents: A qui serveix l'educació? Què és un «zoquete» en l'educació física?

Les respostes cap a aquestes preguntes poden ser múltiples. En la meua opinió, la educació serveix a tot el món: homes, dones, xiquets, joves, adults... A més, crec que es pot considerar una font de principis i valors dins d'una societat, que millora pel que fa al benestar, a les condicions de vida, etc. conforme millora l'educació dels seus integrants. Però, serveix a tots per igual? Jo diria que no. A pesar de veure difícil la possibilitat de que algú es mantinga en un nivell zero «d'educació», aquesta no combina amb tots per igual. Des del meu punt de vista, servirà de millor manera a aquells que realment en vulguen traure profit i actuarà de diferent forma en aquells amb condicions menys idònies per conviure amb l'educació.

D'altra banda, pel que fa al «zoquete» de l'educació física, per a mi no deuria considerar-se així a aquelles persones que no tenen totes les capacitats per a realitzar correctament una activitat com una treta de voley, un llançament de tir lliure o marcar un gol de penal. És cert que pot ser la seua capacitat d'aprenentatge i eficàcia d'aquestes tasques siga reduïda però, en la meua opinió, serà més «cap de suro» aquell que simplement no vulga ni intentar-ho o que tinga una actitud incorrecta cap a la realització de la tasca. Pel contrari, una persona que s'esforce i tracte de millorar alguna cosa que no li surt, es podria considerar menys «zoquete» que l'alumne passota, que prefereix estar assegut sense fer res, fent-se el malalt, posant excuses, etc. i tot per no tindre ganes, alhora que els demés tracten de realitzar la feina correctament. Aquestos són, per a mi, els autèntics «zoquetes» de l'educació física.

Mal de escuela

Fa tant sols uns minuts que he acabat l'últim capítol del llibre «Mal de escuela», de Daniel Pennac.

He de dir que al igual que a molts dels meus companys, en un primer moment em va parèixer estrany el fet de tindre una lectura obligatòria en una assignatura de segon de grau. No obstant això, ara mateix m'alegre d'aquesta «proposta», ja que si no probablement mai haguera llegit aquest llibre.

En primer lloc diré que no soc molt aficionat a la lectura, encara que m'agradaria ser-ho, i rarament aconseguisc que un llibre m'enganxe des d'un primer moment. És més, per moltes ganes que li pose, quasi sempre trobe alguna cosa que em sembla més divertida; tal volta soc... un «zoquete» de la lectura? Pot ser.

Aquest llibre però, el vaig començar amb ganes. Crec que per als lectors, sentir-se identificat amb el llibre o amb algun personatge és un al·licient per a atrau-re'ls cap a la lectura i aquest va ser el meu cas. No mai m'he sentit un «zoquete» (tal com diu Pennac) en l'escola, però tal volta sí en altres aspectes.

Així doncs, l'obra m'ha fet tornar al meu passat; a voltes, inclús deixava el llibre uns instants pels records que em venien al cap de la meua etapa escolar. Tot això m'ha fet reflexionar. Daniel es defineix en el llibre com un mal estudiant, una persona incapaç de trau-re'n profit de l'escola i de l'educació però que finalment, amb l'ajuda de certes persones, canvia per complet fins al punt d'acabar sent ell el professor que ajuda als seus volguts «zoquetes». Crec que tots en la nostra en vida ens hem sentit així, tal volta frustrats, desmotivats o tristos al pensar que no valem per a fer alguna cosa.

És en aquesta situació quan moltes vegades es necessita un poc d'ajuda. Una persona frustrada no veu més allà dels seus errors, i pensa que no es capaç de corregir-los. Pennac ens posa com a exemple la ortografia dels seus alumnes, que es senten incapaços de fer un dictat com cal, creuen que no poden completar amb èxit la tasca i per això accepten el seu «cero». No obstant això, ell aconsegueix que superen el seu temor i finalment abandonen eixa etapa.

El meu cas no va ser igual, però sí semblant. Vaig tindre un professor que em va motivar i em va donar ganes d'estudiar, aprendre i deixar de ser un «zoquete», ja que tots som uns «zoquetes» fins que ens proposem no ser-ho, i encara així probablement ho som.

Aquest llibre m'ha fet reflexionar i trau-re idees com aquesta. A més, junt a la meua experiència, he acabat per donar-me conter que l'educació depèn en primera instancia de qui i com ens eduquen, i que a pesar de tindre professors bons i professors roïns, em de saber aprendre de tots en mesura de lo possible. Considere molt important en l'educació no sols els pares, professors, etc., si no també els entrenadors, els amics o la pròpia societat. Tots ells influiran en la nostra vida. No obstant això, la primera barrera que crec que cal superar per a aconseguir els nostres objectius i ser el que volem ser, som nosaltres mateixos.

Què és educar?

Què és educar? Se'ns planteja ací un concepte difícil de tractar, al meu punt de vista. Com he fet altres voltes, m'agrada buscar, de primeres, el significat de la paraula de la qual vull parlar. Segons el diccionari, la paraula educar respon a «Formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d'aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat». D'aquesta definició, el primer que s'extrau és que educar és un procés de formació de les persones, en el qual es desenvolupa la seua personalitat. Però, és necessari aquest procés? Segons Savater, per a adquirir el que ell anomena com «l'estatura humana» no sols hi ha que nàixer; no és un tema sols genètic, si no que també s'ha d'aprendre, a través de processos com la educació o la convivència social.

(mariagalanmartinfotografia.blogspot.com.es)

Així doncs, en l'educació actual, qui forma part d'aquest procés? Als dos anys, o inclús abans, molts xiquets ja acudeixen a centres on passen el matí amb un mestre/a i més xiquets. A l'edat de quatre o cinc anys, es passa al col·legi, on el mestre/a s'encarrega d'iniciar-los, poc a poc, en aquest procés que hem anomenat educació. No obstant això, un dels factors més determinants d'aquesta educació, a banda el dels mestres, són els propis xiquets. Es més, a voltes inclús són els propis xiquets els que acaben ensenyant als pares o als avis, com per exemple en l'ús de noves tecnologies. Que vull dir amb açò? Que per a mi, l'educació, o educar, no és simplement allò que es fa, o s'intenta fer als col·legis, instituts o universitats, si no que és un procés que te que veure amb molts altres factors com la família, la societat, etc. Abans, fa molts anys, no existien els centres educatius, i les persones s'instruïen; tal volta no formulaven lleis físiques ni sabien resoldre una equació de segon grau, però aprenien a viure.

Amb tot açò no estic volent dir que no facen falta tots aquells professionals amb que ara comptem per a la educació de les persones. Crec que, a banda dels factors anomenats anteriorment, són un pilar fonamental de la vida, ja que es preocupen verdaderament per la formació de les persones. En el fons, cadascú ve determinat per la seua manera de ser, segons com l'han educat i tot el que ha aprés: els seus comportaments, els seus hàbits, tot té una mateixa relació amb aquest procés. Per tant, sí que són necessaris totes aquestes persones, possiblement cada volta millor preparades, gràcies als avanços que es produeixen.

En conclusió, per a mi educar és un procés en el qual intervenen molts factors: tant els mestres, els professors, els pares, la família, la societat, els amics o el propi individu; serà la barreja de tots aquests elements, els que ens conduïsquen a una bona educació com a persones.